/

Un clàssic sempre serà un clàssic

Marta Saborit, Berta Morató i Jia Jia Chen

Com una pel·lícula pot dècades després seguir tenint la repercussió i èxit que va tenir el primer dia? Quan diem la paraula Mamma Mia a poques persones els vindrà al cap la pel·lícula musical titulada Mamma Mia estrenada el 2008.

La pel·lícula basada en diverses cançons del grup ABBA dirigida per Phyllida Lloyd i escrita per Benny Andersson i Björn Ulvaeus, va tenir un èxit brutal l’any de la seva estrena arreu del món.
El títol es basa en el de la cançó d’ABBA del 1975 Mamma Mia. La pel·lícula va ser produïda per Universal Studios i la companyia de Tom Hanks Playtone i Littlestar. Es va estrenar el 3 de juliol a Grècia i el 18 de juliol als Estats Units. La coneguda Meryl Streep n’és l’actriu principal, en el paper de Donna Sheridan, però també hi actuen Pierce Brosnan, Colin Firth, Stellan Skarsgård i Amanda Seyfried com a actors i actrius reconeguts mundialment.

La pel·lícula està ambientada a l’any 1999 a l’illa Kalokairi a Grècia. Donna (Meryl Streep) és una mare soltera i independent que es fa càrrec d’un petit hotel a l’illa grega. La seva filla Sophie (Amanda Seyfried) s’està a punt de casar fet que remourà els esdeveniments.
Al casament assistiran les dues millors amigues de la Donna, Rosie (Julie Walters) i Tanya (Christine Baranski), dues dones molt peculiars i extravertides. En el seu passat totes tres van formar part de la banda de “Donna and the Dynamos”. Per altra banda la Sophie per la seva part també havia fet tres invitacions empeses per les seves ànsies de trobar el seu pare, el qual mai ha aconseguit conèixer, perquè la porti a l’altar. A arran d’això invita a tres possibles candidats a ser el seu misteriós pare. Durant les següents hores de caos i màgia n’aixaran nous amors i en reviuran de vells a una illa plena de possibilitats.

És una història simple i senzilla que s’integra a la perfecció amb el gènere musical. La naturalitat amb la qual passen del diàleg a les cançons fa que la pel·lícula tingui un fil conductor molt homogeni amb el qual es fa difícil perdre’s. Aquesta pel·lícula s’ha comentat sempre que el que té més pes i valor en ella és la part de l’actuació dels personatges i l’ambientació idíl·lica, juntament amb les cançons pragmàtiques que la componen. La banda sonora consta de les cançons més conegudes del grup musical ABBA, música dels anys 70 que encara avui dia enganxen i persuadeixen a tothom qui les escolti, en siguis fan o no.

Per tal d’obtenir una opinió una mica més professional vam proposar unes preguntes sobre la pel·lícula a la Mireia Puntí, professora d’audiovisual i plàstica del Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic que està familiaritzada amb l’art del cinema i ens podia donar una opinió més crítica de la pel·lícula.

Una pregunta recurrent sobre aquest film és per què avui dia aquesta obra de cinema teatral continua tenint tanta repercussió i tant èxit. La resposta ens la dona la Mireia Puntí, professora d’audiovisual i plàstica del Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic, qui explica que li crida molt l’atenció que és una pel·lícula que agrada a moltes generacions fins i tot a persones que no van viure l’estrena de la pel·lícula l’any 1977 i que continua agradant. El perquè, segons ella, és que es tracta d’una pel·lícula molt alegre i molt musical perquè hi ha ball, coreografies i tot això no passa de moda. “Encara hi ha una bona part de la gent que els hi agrada i interessa el gènere musical”, explica Puntí.

La professora també comenta és que més que un gran llenguatge cinematogràfic o un gran interès pel cinema és una gravació d’unes coreografies, unes músiques, unes cançons i que al darrere hi ha un fil d’una història una mica infantil, senzilla, per tant que l’argument és molt secundari en la pel·lícula en si.

Tot i això, llença una crítica sobre l’obra a la que considera més aviat un “videoclip” i considera que tampoc té interès a explotar el llenguatge cinematogràfic pròpiament, sinó quemés aviat vol fer una exposició seqüenciada de coreografies, de música i donar protagonisme a un grup que va ser molt famós als anys 70 com és ABBA. D’alguna Puntí critica que “no és pròpiament cinema sinó que utilitza el cinema per exposar un conjunt de pel·lícules, danses i músiques”.

Personalment estic molt d’acord amb el que ha comentat la Mireia Puntí sobre la pel·lícula, sobretot amb la part de que no és tant cinema com a tal sinó que explota més el sector musical i, com ha dit ella, té moltes semblances amb un videoclip. També coincideixo amb la espectacularitat de les actuacions de la pel·lícula, que és el que dóna vida a tot plegat.

Redactors Juniors

, ,
close