/

Mediterráneo, la pel·lícula basada en la història real d’Open Arms

Per: Jia Jia Chen, Marta Saborit i Berta Morató

Mediterráneo, dirigida per Marcel Barrena, narra la història de la creació d’Open Arms, una ONG espanyola dedicada al rescat en el mar que busca ajudar els immigrants que arriben a les costes Europees cada dia. La pel·lícula que es va estrenar el passat 1 d’octubre es va rodar durant el 2020 al llarg de vuit setmanes en diferents escenaris entre Lesbos, Atenes, Barcelona i Mataró. El film compta amb actors de renom guanyador d’un goya com es el cas de Dani Rovira, Anna Castillo i Eduard Fernàndez, aquest darrer per partida doble.

La història comença la tardor de 2015 quan dos socorristes, Òscar Camps i Gerard Canals, viatgen fins a Lesbos, Grècia, impactats per la fotografia d’un nen mort a la platja que va omplir les portades de mig món. Era el cos d’un nen sirià de tres anys, Aylan Kurdi, arrossegat pel mar fins a la platja de Grècia. Quan els dos socorristes arriben, descobreixen que cada dia milers de persones arrisquen les seves vides en el mar fugint de conflictes armats sense que ningú exerceixi tasques de rescat. Al costat de l’Esther, la filla de l’Òscar, i del Nico crearan un equip de salvament amb el qual intentaran fer front a la situació i inevitablement faran visible una realitat que afecta a tota Europa.

Sobre la pel·lícula crec que és molt realista, perquè podria haver passat que les escenes de rescat en el mar fossin artificials, ja que no és senzill rodar plans així. Hi ha moments d’aquest film que et posen els pèls de punta, sobretot a les escenes en què es veu a la gent enmig del mar, a la deriva.

És evident que el paper d’Eduard Fernández, és el que més ha evolucionat, ja que és el protagonista del film. Anna Castillo, que fa de la seva filla, aporta unes escenes brillants i podem empatitzar amb el dolor que ella sent davant tota la situació. A través del seu personatge ens pot arribar la frustració de que no pot més. I finalment, Dani Rovira, molta gent segueix la seva trajectòria i veu les noves pel·lícules en les quals participa. En aquesta pel·lícula, encara que faci algun acudit, no deixa de ser un paper dramàtic. Això no obstant, el seu personatge és el menys desenvolupat i potser, el més cliché.

La qüestió és, val la pena mirar-la? Això és el que li vaig preguntar a una alumna de batxillerat, Mariam Drissi, i va comentar que era una que valia molt la pena mirar, segons ella, personalment, li va fer obrir els ulls sobre un tema que ja n’havia sentit a parlar molts cops. “Vaig tenir una sensació de inquietud perquè et venen ganes d’ajudar a tota aquesta gent, per tant, sents que has de fer alguna cosa, que no et pots quedar quiet perquè hi han moltes persones que estan morint arreu del món”, va explicar.

Jo sento que una història com la d’Open Arms ha de ser escoltada i coneguda. Crec que també és una pel·lícula que val la pena mirar, ja que aquesta mostra amb imatges com és de veritat el patiment dels refugiats i com de difícil pot arribar a ser la seva travessia. Per molt que ja coneixem una mica la història d’Open Arms, està bé endinsar-se en aquest tema i veure com es va originar realment tot a través del film.

En definitiva, val la pena veure-la si es vol conèixer més a fons l’origen de l’associació Open Arms i la crisi dels refugiats que es va originar al 2015 i que avui en dia continua activa. La història dels seus protagonistes és prou interessant per a mantenir-nos enganxats a la pantalla.

Redactors Juniors

, ,
close