/

La dona i l’atletisme

Per Ariadna Conill, Claudia Brown i Joana Espar

L’atletisme és considerat l’esport reglamentat més antic del planeta i les referències històriques més antigues que se n’han conservat es remunten al segle XV aC a Egipte i a la civilització minoica, on realitzaven llançaments. Posteriorment apareixen els jocs olímpics, als quals l’atletisme té lloc des que es van iniciar (per descomptat, el reglament, les modalitats i categories s’han modificat amb el pas del temps).

Aquest esport engloba diverses disciplines, que podem classificar en tres grans blocs: les curses, els concursos i les proves combinades. Les principals proves son la cursa, la marató, la marxa, els salts, el llançament i el decatló i heptatló. Totes elles segreguen per sexes i s’adapten a ells ja que la diferència anatòmica entre homes i dones (biològicament parlant) crea una gran desigualtat a l’hora de competir. 

El paper de la dona

En la primera edició dels Jocs Olímpics de la modernitat, que va tenir lloc el 1896 a Atenes, no va ser permesa la participació de dones. El restaurador d’aquests jocs, Pierre de Coubertin, justificava la seva prohibició amb cites com les següents: «Els Jocs són la solemne i periòdica exaltació de l’esport masculí, amb l’aplaudiment de les dones com a recompensa» o «Pel que fa referència a competicions esportives públiques, la participació de la dona hauria d’estar absolutament prohibida». A partir de llavors es va iniciar una lluita per part de les dones amb l’objectiu de poder participar-hi també. Al 1928, i malgrat tots els intents d’impedir-ho per part d’homes influents com el Papa Pius XI, les dones van començar a participar en els Jocs Olímpics en les categories d’atletisme, esgrima, gimnàstica, natació i salts. Finalment, als de Sydney 2000 van acabar sent incloses a totes les categories restants.

Actualment, dones i homes competeixen -per separat- en totes les competicions. Tot i així, encara no hi ha igualtat entre homes i dones en el món de l’atletisme ja que encara trobem importants diferències entre els sous d’home i els de dona atleta, el cobriment dels mitjans és molt inferior en l’atletisme femení (cosa que causa un desinterès major per part del públic) i la immensa majoria de feines directives de clubs atlètics són assignades a homes. En nombroses vegades, les dones també s’han vist perjudicades pel fet de quedar embarassades. 

Taula comparativa entre els diferents continents i el món del número de dones que ocupa càrrecs importants en clubs atlètics.

El cas modern més evident, n’és el d’Allyson Felix, una atleta nord-americana que estava patrocinada per la marca Nike i són aquests ingressos amb els que obtenia la major part del seu sou. Als trenta-quatre anys es va quedar embarassada i, tot i així va seguir competint. Un cop es va saber la notícia del seu estat, l’atleta va rebre un comunicat de la marca Nike on li era comunicat que li rebaixarien un 70% del sou. No és poc habitual la desatenció o fins i tot els maltractes per part d’empreses patrocinadores a atletes que queden embarassades. Després de rebre aquesta sanció, Allyson Felix es va desentendre de Nike i va iniciar la seva propia marca esportiva, Saysh, mitjançant la qual es patrocina a ella mateixa ja que segueix competint.

En les ultimes dècades hi ha hagut un avenç molt gran en relació amb l’inclusió i justícia de la dona en l’atletisme i actualment encara hi ha moltes atletes que lluiten per tenir les mateixes condicions que els homes que es dediquen a aquest esport.

Redactors Juniors

,
close