Cristina Barceló: “Sempre trobava alguna motivació, alguna il·lusió nova per seguir”

Anna Viñas, Martina Fernandez i Queralt Sala

La Cristina Barceló va néixer a Girona l’any 1987 i va estudiar a l’universitat de Barcelona treball social. Va començar a jugar a hoquei quan tenia 9 anys i es va retirar quan en tenia 33. Dels 9 als 13 anys va jugar al Girona, dels 13 als 17 al Salt, dels 17 als 20 al Sant Feliu i dels 20 als 33 al Voltregà.

Des de que vas començar tu fins ara creus que hi ha hagut algun canvi en el hoquei femení?

Des de que jo vaig començar a jugar fins a dia d’avui hi ha moltes més nenes jugant a hoquei. Jo quan vaig començar hi havia molts pocs clubs i a la base no hi havia gaires nenes petites ara ja hi ha molts i molts clubs on hi ha moltes nenes i això afecta a que hi hagi moltes més categories en la base del hoquei femení.

El hoquei va fer canviar alguna cosa en la teva vida personal?

El hoquei m’ha fet conèixer a moltes persones, adquirir molts valors, a saber l’importància del companyerisme, de la competitivitat i d’estar amb un equip i el que vol dir això.

Hi ha algun equip en concret que sempre hagis tingut ganes de guanyar i per què?

A final durant tots aquests anys he jugat contra molts equips i al final el Manlleu, el Gijón, sempre han sigut equips que hi havia molta rivalitat i que sempre hem volgut guanyar.

Quines persones han set les que t’han acompanyat sempre al llarg de la teva experiència com a jugadora?

Les persones que m’han acompanyat al llarg de la meva vida com a jugadora sempre han sigut la meva família, i llavors he tingut la sort de poder estar molts anys al mateix club i compartir molts anys amb les mateixes jugadores que ara són amigues.

Per quin motiu després de deixar el hoquei vas decidir ser la coordinadora del femení?

El club em va demanar si volia fer de coordinadora desprès de decidir que deixava el hoquei i em va fer molta il·lusió poder ajudar al club amb la part femenina ja que no hi havia coordinadora femenina en aquell moment.

Per què vas decidir entrenar un equip femení i no un masculí?

Perquè jo crec que les jugadores que juguem a l’Ok Lliga, en aquell moment jo encara jugava, crec que és molt positiu que entrenen equips de la base per fer equip i sobretot perquè al final les nenes et veuen com un referent.

Què creus que és el més important per ser entrenadora?

Jo crec que com a mi em passava, que puguis entendre als teus jugadors, que et posis en la seva pell, que intentis envès de ser un entrenador un psicòleg i que les coses dolentes són molt fàcils de veure però s’han de remarcar les positives.

Què és el que més aprens i t’agrada de ser entrenadora?

Cada dia aprenc coses noves de les meves nenes com els hi dic jo, m’ho passo molt i molt bé i bueno crec que puc transmetre tot el que jo sé de hoquei a elles i elles cap a mi.

Al llarg de la teva carrera professional, quins títols has guanyat?

Al llarg de la meva vida professional, doncs a nivell de club copes de la reina, copes d’Europa i la lliga, a nivell de selecció copa del món i campionats d’Europa i a nivell de selecció catalana la copa Amèrica.

Has tingut dificultats a l’hora de combinar l’esport amb els estudis?

Bueno no és fàcil compaginar l’esport amb els estudis o amb la feina, però al final jo crec que si és una cosa que t’agrada i que t’omple trobes temps per tot. Potser al final has de sacrificar altres coses com potser és més la part de la vida d’oci, de sortir amb els amics i això, però al final si tu ho tries és perquè realment és el que vols fer.

Per què sempre has portat el número 5 i d’on ve el sobrenom “Motxa”?

Porto el número 5 des de petita perquè vaig començar amb el número 5 i des de llavors no m’he l’he tret mai. I el sobrenom de Motxa ve perquè el meu germà ja jugava a hoquei quan vaig començar i ja li deien Motxi, i arrel d’això doncs mira Motxi i Motxa.

En algun moment abans de deixar el hoquei havies pensat en fer-ho?

Al final el hoquei tot són etapes i lògicament si que en algun moment m’havia passat pel cap deixar-ho però no tan com fins ara. També vas veient que van passant els anys i que ets de les més grans, i que moltes de la teva etapa ja han anat plegant, però bueno sempre trobava alguna motivació, alguna il·lusió nova per seguir i bueno jo crec que si hagués seguit també hagués trobat alguna altre motivació, però al final requeia més l’importància de plegar bé i plegar jugant els minuts que el meu cos em deixava.

Redactor junior

close